9.23.2010

Ja hem començat a organitzar-nos als barris i als centres de treball, a les escoles, a les cooperatives i centres socials...





Si ells són responsables de la crisi,
per què l’hauríem de pagar nosaltres?



Paguem per mantenir les nostres dependències. El Poder
organitza aquestes dependències per sostenir un ordre
econòmico-polític que no només no funciona, sinó que
ens ha abandonat a una Crisi especulativa. Deixem de pagar!
Arrenquem al Poder les condicions materials per a
desenvolupar la nostra vida, i fem comuns aquests sabers i
aquesta potència material. La nostra crisi s’acaba quan
deixem de patir-la en solitud, quan fem front a l’ofensiva
capitalista, quan tenim prou forces. Ara desitgem lluitar
juntes, organitzar-nos, generar conflicte per aturar les retallades
socials, empoderar-nos per repartir la riquesa, per
aprendre a crear una economia social i solidària que foradi
el capitalisme en els seus fonaments fins a extingir-lo.
Nosaltres busquem còmplices. Nosaltres desertem!
Nosaltres (els qualsevol, els invisibles, els que habitem a
l’ombra de l’espectacle) som aquelles que lluiten a la feina,
al barri, al poble, a l’escola o al carrer. Perquè nosaltres ens
organitzem i estem amb aquelles que s’organitzen.
Nosaltres som aquelles que creen cooperatives per treballar
amb els nostres i sobre el nostre territori. Nosaltres treballem
per l’articulació d’aquestes cooperatives en una economia
social, perquè volem desertar de forma consistent.
Nosaltres som aquelles que punxen la llum i l’aigua i comparteixen
internet, perquè apostem per compartir recursos,
perquè no creiem que els serveis més bàsics hagin de
presentar comptes de beneficis ni dependre de multinacionals.
Nosaltres som aquelles que okupen cases, fomenten cooperatives
d’habitatge o participen a col•lectius d’afectades
pels desnonaments, perquè ens neguem a sostenir el preu
insostenible de la vida.
Nosaltres som aquelles que creuen les seves fronteres. Perquè
les nostres famílies són plenes de migrants, de Múrcia
o del Senegal. Perquè les seves són fronteres d’uns Estats
en declivi al servei d’una economia del desastre. Fronteres
que volen imposar una divisió intolerable a l’interior de les
classes populars i treballadores. Una divisió que és l’última
raó d’unes desigualtats socials obscenes, que assenyala els
caps de turc, que genera la por i mina la solidaritat i el
combat que ens és propi. Nosaltres tirem a terra les fronteres
que obren els camps del racisme, els escorxadors
d’éssers humans. Perquè no travessem les fronteres, són
les fronteres les que ens travessen.
Nosaltres som aquelles que es colen al metro, arreglen bicis
en tallers autogestionats, o comparteixen vehicles per
moure’s sense preus. Però també ho fem per piratejar la
privatització de la vida pròpia del capitalisme. Perquè nosaltres
volem viure, i no només sobreviure. Volem viure
una vida que no és una unitat de mobilització del benefici
privat, sinó l’expressió d’un nou concepte de llibertat, jovial,
compartida, vinculant, potent. Perquè per a nosaltres
llibertat no és poder elegir, sinó elegir poder.
Nosaltres som aquelles que desenvolupem una cultura i
una informació lliures, donem suport a la creació subversiva
i als mitjans alternatius, donem vida a escoles lliures i
a biblioteques socials. Perquè sentim que desenvolupar
un pensament crític i compartir coneixements ens dóna
eines per fer front a l’alienació i a la confusió regnants, i
ens fa més forts davant de la impotència que el cinisme
expressa. Nosaltres som una proliferació de móns contra
un ordre desquiciat.
Nosaltres som aquelles que es qüestionen les seves actituds,
explorant relacions més enllà del patriarcat. Aquelles
que fomenten i participen en col•lectius de dones, mariques,
lesbianes, trans i altres rebels del gènere perquè el
conflicte transita també dins dels nostres cossos i dels nostres
caps.
S’obren amb el dia móns nous que amb prou feines entreveiem.
Davant d’un ordre sense futur nosaltres explorem
ja móns més enllà foradant aquesta realitat. Nosaltres estem
sobre la línia de desercions organitzades... i busquem
còmplices. Això és una crida a qualsevol, als invisibles, als
que habitem a l’ombra de l’espectacle: apaguem la tele,
deixem de pagar, ens trobem als carrers!