CRÒNICA DES DE GRÈCIA

És fa de dia. La ressaca de la nit anterior es fa visible a mesura que surt el sol. Paisatge urbà desolador als carrers i botigues del centre de la ciutat. Es respira un ambient de calma tensa. L’essència grega es confon amb ciutats típiques del nord d’Europa: els cafès no estàn plens a gom a gom i al caminar fixen la mirada al terra, nerviosos, amb pressa per tornar cap a casa. Les televisions tenen el canal canviat. Hem passat de futbol i básquet al telenotícies. Hem canviat cares de tranquilitat per preocupació. Discusions acalorades als bars sobre els disturbis a les ciutats gregues, però també del moment econòmic i del canvi que ha suposat després de 20 anys de govern d’esquerres el nou president de centre dreta. Es parla d’un vint per cent d’atur, de sous mensuals de setcents euros, de corrupció del govern amb l’esglèsia ortodoxa al mont athos. I enmig de tot això, repartides per a totes les ciutats i a tots els quioscs, la imatge del nen de 15 anys amb cara somrient. Demano un diari d’esquerres al quiosquer. Impossible, s’han esgotat. Pancartas pel centre de la ciutat. És l’hora de dinar i ningú al carrer. Vaig a comprar amb la meva preferida i estimable carnissera. No para de repatir-me que a les nits em quedi a casa, que el jovent està molt esverat. La seva cara és de precupació però no d’espant, crec que si ella fós més jove no dubtaria ni un moment a sortir al carrer. Comença a fosquejar molt d’hora, a les cinc és nit. Al creuar el carrer m’adono d’un mal símptoma: no passen autobuses ni cotxes. Avui sant tornem-hi. La universitat tancada tota la setmana. Com sempre, els estudiants s’avançen a tothom i ells fa dies que estàn mobilitzats Contra el Pla Bolonya, privatització de l’educació i de serveis públics. Aquí els estudiants tenen veu i vot. I drets com apats de franc per dinar i per sopar, entrades gratuïtes a tots els museus, reduccions del cinquanta per cent en transports. Assemblees d’estudiants multitudinàries, paradetes a cada universitat, pamflets de tota mena I de tots els colors, discussions inacabables entre cafés I cigarros. Política amb majúscules. Ambient d’esperança, d’il.lusió, que l’assassinat dels policies ha convertit en aparadors trencats i gasos lacrimogens. M’assebento que la manifestació és a les cinc de la tarda. Estudiants de secundària fan acte de presència, massiva. Tot just ahir hi va haver el funeral i els ànims estàn encesos. Algun d’aquests nens fins i tot es tapen la cara, imitant els seus germans grans que faran acte de presència més tard. I més tard és ja. Una marea negre es dóna a (re)conèixer de nou. Treballadors i gent gran al centre de la manifestació. Avança cap endavant amb aparent tranquilitat, subjectant-se avantbraços. Banderes roges i negres amb grans pals de fusta i ferro. Cares tapades darrera de la manifestació. Tan bon punt s’arriva a fer mig quilometre de recorregut, tinc la sensació que ens hem deixat alguna cosa al darrera. I així és. El carrer principal, abans ple de marques internacionals reconeixibles tan a les Rambles com a la muralla xina, fet miques. Manifestants discutin sobre què s’ha de fer i què no, però el foc i gas es barregen amb el so estrident de bombes de fum i còctels molotov. Situacions surrealistas i d’altres dantesques, com ara manifestants amb màscares de gas de la segona guerra mundial i feixistes grecs llançant pedres juntament amb la policia.

Totes les portes tancades i barrades, bancs soldats amb plaques d’alumini, caixers automàtics inoperatius. El gas comença a fer-se insoportable, i puc veure algun desmai enmig del caos. Decideixo que per avui ja n’hi ha prou. Me’n torno a casa, marejat per l’efecte del gas, amb sentients contradictoris però convençut de que els grecs són gent noble de cap a peus. I a diferència dels catalans, amb la sang calenta.

Ramon Furriols